Tractament de l'Ansietat a València

Les crisis d’ansietat, també anomenades crisis d’angoixa o atacs de pànic consisteixen en una sensació de por intensa acompanyada d’alguns dels símptomes següents: palpitacions, taquicàrdia, sudoració, tremolors, calfreds o sufocacions, sensació d’ofec o de falta d’aire, opressió o malestar al pit, sensació gàstriques, sensació de mareig, sensació d’irrealitat (desrealització), sensació d’estar separat d’un mateix (despersonalització), por de morir, por de perdre el control o tornar-se boig, sensació de formigueig a les mans o altres parts del cos. La durada no sobrepassa els 15-30 minuts.

Com que la vivència d’una crisi d’angoixa afecta enormement el subjecte que la pateix, ja que té sensació de mort, no és estrany que en quedi afectat i presenti una por al patiment de futures crisis. Es desenvolupa, doncs, allò que es coneix com a ansietat d’anticipació, en què el subjecte està de forma permanent controlant les situacions sota el temor de patir noves crisis. Anticipa, per tant, el perill, cosa que, òbviament, genera més ansietat. Així mateix, de manera més o menys ràpida, en relació amb la personalitat prèvia del pacient i el nombre i la gravetat de les crisis, desenvolupa el que es coneix com a conductes d’evitació, és a dir, formes d’evitar situacions o conductes que el pacient associa a la presentació de les crisis. Sortir només de casa, anar amb metro o autobús, entrar a magatzems o cinemes, conduir, etc. Són conductes freqüents que els malalts eviten per protegir-se de la por que els causen les crisis d’angoixa.

Si el quadre es cronifica poden aparèixer nous fenòmens, com ara estats depressius, secundaris a la desesperança i frustració d’una vida limitada per les crisis, o hipocondria centrada en múltiples temors a patir malalties.

Tots aquests trastorns secundaris a les crisis es poden desenvolupar o no, de manera que uns subjectes presenten només crisi i ansietat anticipatòria i altres tot el seguici (conductes d’evitació, hipocondria, depressió). La presentació de tot el quadre o una part depèn de la personalitat premòrbida, més o menys neuròtica, de la qualitat de les crisis i que el tractament correcte s’instauri més o menys ràpidament.

Les diferents estadístiques, antigues i actuals, indiquen que la remissió completa s’observa al 15-25% dels casos, mentre que al voltant d’un 50% la malaltia cursa crònicament, amb millores lleugeres o sense millora. El 70% dels pacients generen agorafòbia (conducta d’evitació dels espais grans), que es pot complicar amb hipocondria, depressió o abús d’alcohol o tòxics.

A les darreres dècades s’ha acceptat la base neurobiològica de les crisis d’angoixa, en funció de diversos elements: caràcter espontani, base hereditària, possibilitat de ser desencadenades per agents físics (lactat sòdic, cafeïna, johimbina, CO2) i jugulades per certs psicofàrmacs. Si el quadre no es diagnostica i tracta de manera adequada, es pot cronificar en forma de crisis intenses o, més freqüentment, de subcrisi, que són crisis atenuades. Si el trastorn es cronifica, apareixen altres fenòmens, com l’ansietat anticipatòria, les conductes d’evitació, la hipocondria i la depressió.