Tractament del Trastorn Obsessiu Compulsiu a València
Psiquiatra d'adults a València
Tractament Trastorn Obsessiu Compulsiu
El trastorn obsessiu compulsiu (TOC) és una malaltia freqüent que provoca idees obsessives i rituals repetitius, com comprovacions o neteja, que el pacient no pot evitar. Sol començar a l’adolescència i té un curs crònic, tot i que la majoria millora amb tractament.
El TOC es tracta amb medicació i teràpia cognitiu-conductual, però alguns casos greus poden requerir intervencions més avançades.
El trastorn obsessiu compulsiu (o TOC) és una malaltia freqüent (0,8-1,2%) que ja va ser descrita pels psiquiatres del segle XIX. Els símptomes bàsics són idees obsessives (invasives, intruses, estranyes, reiteratives, aclaparadores per al pacient) que, en general, el malalt reconeix com a malaltisses. Així mateix, són freqüents (80% dels casos) els rituals o compulsions, de naturalesa diversa (neteja, comprovacions, tendència excessiva a l’ordre, etc.) que el pacient repeteix reiteradament, generalment per prevenir que ocorri algun succés que percep com a molt negatiu. Tot i que el malalt es resisteix a fer l’acte compulsiu, no ho aconsegueix.
El curs del trastorn obsessiu compulsiu, que sol iniciar-se a l’adolescència, és en general crònic amb fluctuacions, períodes de relativa millora i altres d’empitjorament. La suma de millores i curacions s’estableix al voltant del 60-70% dels casos. Només una tercera part és resistent a la millora a llarg termini.
El tractament és la combinació de farmacologia i teràpia cognitivoconductual. Un 5-10% dels casos són extremadament greus i resistents als tractaments anteriors, i poden arribar a ser invalidants. En aquests casos pot estar indicada la psicocirurgia i/o l’estimulació cerebral profunda.
A qui afecta el Trastorn Obsessiu Compulsiu?
La prevalença real del trastorn obsessiu compulsiu en la població general és desconeguda, ja que les valoracions antigues, de fa 30-40 anys, l’estimaven al voltant del 0,05%, mentre que altres de més recents la situen al voltant de l’1,5% i unes terceres apunten a xifres intermèdies (0,5% – 0,8%). És probable que les estadístiques clàssiques omitissin molts casos, que romanien ocults sense diagnosticar, i que els treballs actuals, per contra, incloguin pacients semblants als que pateixen aquest trastorn. La infravaloració o la sobrevaloració del trastorn obsessiu compulsiu continua generant polèmica, pendent d’estudis epidemiològics rigorosos.
La distribució de sexes és equitativa i, lògicament, s’observa un predomini de solters i desajustos de parella. L’edat dels primers símptomes del TOC, sempre difícil de precisar, se situa abans dels 20 anys i rarament (15%) superats els 35 anys.
Manifestacions clíniques del TOC
El trastorn obsessiu compulsiu mostra dos tipus de símptomes característics: les idees o pensaments obsessius i els rituals o compulsions. Tot i que aquests són els principals, en el TOC hi pot haver altres símptomes no tan significatius com la tristesa, la inseguretat, l’ansietat, l’insomni, etc.
El curs del trastorn obsessiu compulsiu és crònic amb fluctuacions, períodes de relativa millora i d’altres d’empitjorament. La suma de millores i curacions s’estableix al voltant del 60-70% dels casos. Només una tercera part dels pacients és resistent a llarg termini, i un 5-10% evoluciona cap a una situació dramàtica personal i sociolaboral.
Manifestacions clíniques del TOC: Idees obsessives
El símptoma bàsic del trastorn obsessiu compulsiu són les idees obsessives, que es caracteritzen pel seu caràcter insòlit, intrús i paràsit, així com per la seva capacitat de produir malestar i desgrat. Són idees reiteratives, persistents, i el pacient les reconeix com a pròpies i, per tant, té consciència de malaltia. El malalt es resisteix al fenomen que li genera ansietat i interfereix en les diferents activitats de la seva vida. Aquesta interferència és variable, ja que alguns pacients estan totalment afectats i altres conserven una certa adaptació a algunes esferes de la seva vida (feina, etc.).
Les idees obsessives poden manifestar-se en forma d’impulsos obsessius (agressius o sexuals), que de vegades sorgeixen en el si d’una idea de contrast (per exemple, el religiós que té pensaments d’agressió en llocs sagrats); imatges i representacions obsessives (per exemple, no poder desprendre’s de la visió horrible d’una pel·lícula); temors obsessius, lligats generalment a la por a la contaminació de gèrmens, a contreure malalties o a patir distorsions en la imatge corporal (dismorfofòbia); idees obsessives entorn de temes variats, i dubtes que generen les comprovacions, que es comenten a l’apartat de rituals. De fet, el fenomen del dubte va ser considerat tan important al segle XIX que aquesta patologia va ser denominada pels francesos folie du doute (bogeria del dubte).
Els temes concrets de les obsessions són de naturalesa molt diversa. Els més freqüents (50%) són de contaminació, en relació amb la idea que el subjecte o la família estan infectats per suposats gèrmens. Solen provocar rituals de rentat dirigits a descontaminar-se. Els dubtes també són freqüents (40%). Es refereixen a situacions de seguretat, com si la porta de casa, la llum, el gas o el cotxe estan ben tancats. També s’estenen al dubte d’haver dit alguna cosa inconvenient, o altres més rares, com si en conduir s’ha atropellat algú en passar per una ombra. Dubtes sobre l’existència de Déu o la possible demència dels pares poden turmentar el pacient. Més rars són els temes en torn a la necessitat de simetria (20-30%), que generen conductes d’ordenació i pulcritud obsessiva. La por de fer-se mal amb objectes punxants o de fer mal a algú estimat (fòbies d’impulsió) també és possible. Menys freqüents són els temes relacionats amb la sexualitat (dubtes sobre una possible homosexualitat), la religió (Déu existeix?, estic en pecat?, he de resar constantment?) o el pas del temps, rara obsessió entorn del pensament constant sobre el pas inexorable del temps. L’aritmomania és una altra obsessió curiosa en relació amb processos matemàtics, que a vegades provoca complicades operacions dirigides a tranquil·litzar-se, evitar mals presagis, etc. L’aritmomania dirigida a la suma dels números de les matrícules dels cotxes no és infreqüent.
Manifestacions clíniques del TOC: Rituals
El segon símptoma bàsic del trastorn obsessiu compulsiu són les compulsions o rituals. Només el 15% d’aquests pacients tenen pensaments obsessius però no rituals. Les compulsions es defineixen com accions estereotipades i repetitives, no plaents ni útils, que el malalt realitza per prevenir que ocorri algun fet objectivament molt improbable. Van dirigides a conjurar que el pacient o algú estimat pateixi un dany. Solen produir resistència, ja que el pacient és conscient de la seva absurditat i de la interferència amb la vida quotidiana.
Estadísticament, les accions compulsives del TOC més freqüents són les comprovacions, secundàries a dubtes obsessius (per exemple, comprovar reiteradament si la llum o el gas estan ben tancats) i els rituals de neteja, que poden durar hores, secundaris als temors de contaminació. Ordenar coses innecessàriament, no trepitjar la intersecció de les rajoles, caminar tres passos i retrocedir-ne un, tocar els vèrtexs dels mobles són, entre altres, accions compulsives rituals dirigides a prevenir catàstrofes i amenaces que provenen dels pensaments obsessius.
Tractament del TOC
Abans de la dècada del 1960, els tractaments del trastorn obsessiu compulsiu eren molt variats i poc específics. Ansiolítics, antidepressius de tota mena, antipsicòtics, psicoanàlisi, al·lucinògens i cirurgia s’utilitzaven amb resultats diversos i discutibles. No obstant això, des de 1967 el trastorn obsessiu compulsiu es tracta amb clomipramina, i en els darrers deu anys s’hi han afegit nous fàrmacs antidepressius que actuen sobre la inhibició de la recaptació de serotonina. L’eficàcia se situa al voltant del 50-60% dels casos. Així mateix, considerem important combinar el tractament farmacològic amb teràpia de conducta (exposició in vivo amb prevenció de resposta), el llindar de millores combinades del qual se situa entorn del 60%.
Els casos molt resistents i invalidants es poden tractar amb psicocirurgia, avui dia molt perfeccionada i amb un grau de millora d’aproximadament el 40-50%, una xifra esperançadora si es té en compte que l’estat dels pacients que arriben a la psicocirurgia és greu o molt greu, i ja han provat prèviament tots els tractaments adequats.
Reserva Cita
Plaça de l’Ajuntament, n 19, València 46002, Espanya