Tractament de les fòbies a València
Psiquiatra d'adults a València
Tractament de les Fòbies
Les fòbies són temors irracionals, excessius i fora del control voluntari, que porten a evitar la situació o l’objecte temut. La seva freqüència varia segons la fòbia; les fòbies simples, referides a un objecte o situació concreta, afecten el 5,5% de la població general. La fòbia social, associada a situacions socials (4,5%), i l’agorafòbia, que és el temor a places o llocs públics (2,5%).
Requereixen un tractament que varia segons el tipus de fòbia: psicològic en la fòbia simple i combinació de tractament farmacològic i psicoteràpia en la resta.
A qui afecten les fòbies?
Les pors fòbiques són molt freqüents en la població infantil cap als 3-5 anys (90%), però disminueixen posteriorment fins a desaparèixer a l’adolescència. En l’edat adulta, la freqüència de les fòbies en la població general varia segons el tipus: la fòbia simple o específica mostra una prevalença del 5,5%; la fòbia social del 4,5% i l’agorafòbia del 2,5%.
Classificacions de les fòbies
Les quatre característiques fonamentals de les fòbies, que les diferencien de les pors simples, són les següents:
- Són desproporcionades en relació amb la situació que les genera.
- No poden ser explicades ni raonades.
- Es troben fora del control voluntari.
- Condueixen a l’evitació de la situació o l’objecte temut.
Les fòbies específiques o simples
Es defineixen com a pors acusades, persistents, excessives o irracionals desencadenades per la presència d’un objecte o situació específica concreta. La llista de pors fòbiques és molt àmplia i va des d’estímuls freqüents (por a les malalties o nosofòbia; por a la sang o hematofòbia; por a les serps o ofidiofòbia; por als gossos o cinofòbia) fins a d’altres de rars i curiosos (por a ser enterrat viu o tafiofòbia; por a la ràbia o lisofòbia; por als rius o potamofòbia; por als carruatges o amaxofòbia; por als cucs o teniofòbia).
No se sap amb certesa la causa d’aquestes pors fòbiques, algunes de ben peculiars, tot i que la càrrega genètica és petita (excepte per a la fòbia a la sang). En tot cas, l’origen és infantojuvenil (mitjana de 15 anys) i el curs és crònic. Si la fòbia no interfereix en la vida ordinària, no requereix tractament i la persona es limita a evitar l’estímul fòbic. Només un 20% sol·licita tractament, que no ha de ser farmacològic, sinó a través de tècniques de psicoteràpia cognitivoconductual.
Quan la persona s’exposa a l’estímul temut, pateix invariablement una resposta immediata d’ansietat, similar a una crisi d’angoixa, amb tot el seguici d’angoixa intensa i descàrrega física neurovegetativa. Per aquesta raó, la persona, que sol tenir una personalitat normal i una bona adaptació sociolaboral, es protegeix evitant enfrontar-se a l’estímul temut. Fora de la situació d’enfrontament, aquestes persones no tenen ansietat i són completament normals.
Hi ha dos tipus de fòbies específiques peculiars: la fòbia a la sang i a les injeccions, i les fòbies als animals. La primera (hematofòbia) és un grup especial, ja que després de la primera fase d’excitació del sistema nerviós simpàtic se’n produeix una altra de predomini parasimpàtic (bradicàrdia, hipotensió, mareig), que contrasta amb la taquicàrdia i la hipertensió pròpies de la resta de les fòbies. Apareix en la infància, té una incidència familiar marcada i respon molt bé al tractament amb psicoteràpia conductual.
Per la seva banda, les fòbies als animals (zoofòbia) són més freqüents. S’inicien en la infància, són més prevalents en el sexe femení i evolucionen cap a la cronicitat.
Fòbia social
S’entén com a fòbia social la por acusada i persistent davant d’una o més situacions socials o actuacions en públic, en les quals la persona es veu exposada a persones que no pertanyen a l’àmbit familiar o a la possible avaluació per part dels altres. La persona tem actuar d’una manera que sigui humiliant o vergonyosa i mostrar símptomes públics d’ansietat.
La fòbia social és freqüent (prevalença en la població general del 4,5%) i sol iniciar-se en l’adolescència (als 16 anys).
Les situacions socials més temudes són beure, menjar o parlar en públic, escriure en presència d’altres, mantenir entrevistes, demanar informació a desconeguts o utilitzar lavabos públics. Sovint s’acompanya d’ereutofòbia (por a enrojolar-se). En els darrers anys es distingeix entre fòbies socials generalitzades (referides a moltes situacions socials) i no generalitzades, representades per la por a parlar en públic.
Sigui quin sigui l’estímul que provoca la por, genera gairebé invariablement una resposta immediata d’ansietat, similar a una crisi d’angoixa situacional. La persona reconeix el caràcter excessiu i irracional de la por, però no pot evitar-la, de manera que tendeix a evitar aquestes situacions. Segons el tipus de fòbia social, aquesta pot interferir amb la rutina normal de la persona en les seves relacions socials i laborals, així com provocar un malestar intens clínicament significatiu.
En els consensos internacionals es remarquen com a punts més importants de la fòbia social, que permeten distingir-la d’altres trastorns, els següents:
- Té el seu inici en la infància (14-16 anys).
- El trastorn està limitat a situacions socials.
- L’enrojolament és el símptoma principal, tot i que se’n poden presentar d’altres (tremolor, palpitacions, ansietat, sudoració, etc.).
- La fòbia es desencadena per situacions socials.
- Es presenten pensaments negatius durant les situacions socials, relacionats amb possibles conseqüències catastròfiques derivades d’aquestes.
Tractament de la fòbia social
Actualment es considera que en la causa de les fòbies socials s’entrecreuen factors genètic-constitucionals i ambientals. Per aquesta raó, el millor tractament és la combinació de fàrmacs i psicoteràpia d’orientació cognitivoconductual. El tractament mixt (psicofarmacològic i cognitivoconductual) és recomanable, ja que la fòbia social evoluciona cap a la cronicitat i la remissió espontània sense tractament és improbable.
Cal destacar que existeixen diferències, encara que subtils, entre el trastorn de la personalitat per evitació i la fòbia social, que és un trastorn clínic. Alguns aspectes que defineixen el trastorn de personalitat per evitació, com ara evitar activitats que impliquin contacte interpersonal, evitar relacionar-se si no s’està segur de caure bé, fugir de relacions íntimes, por a ser criticat o a no ser acceptat, rebuig de noves situacions interpersonals i baixa autoestima, recorden la fòbia social, però en aquesta última la por fòbica és més específica de situacions concretes i la reacció d’angoixa davant l’estímul fòbic és més acusada.
Agorafòbia
En el seu sentit original, l’agorafòbia suposa una por irracional als llocs amplis o places públiques. Tanmateix, actualment el terme implica no només la por als espais oberts, sinó també altres temors relacionats, com el pànic a les multituds i a la dificultat d’escapar immediatament cap a un lloc segur. Cinemes, teatres, magatzems, aglomeracions en general, llocs públics i viatges en metro, autobús o avió són situacions que sovint s’emmarquen dins l’agorafòbia.
Tot i que existeix una agorafòbia independent de les crisis d’angoixa, circumscrita a situacions concretes (metro, ascensor, autobús, etc.), en general l’agorafòbia és secundària a les crisis d’angoixa. Cal recordar que les crisis d’angoixa o atacs de pànic suposen per a la persona que les pateix una vivència de mort extremadament desagradable, que al principi la porta als serveis d’urgències. De manera ràpida, s’instaura l’anomenada ansietat anticipatòria i tot un seguit de conductes d’evitació per eludir la por a la crisi. Aquestes conductes evitatives constitueixen l’agorafòbia i, en els casos més greus, porten la persona a una reclusió total al seu domicili, que és l’espai que li ofereix més seguretat.
El que subjau és una por a la indefensió en determinades situacions, més que no pas el temor a la situació en si mateixa. Per aquest motiu, els pacients redueixen i fins i tot superen les conductes d’evitació quan van acompanyats de persones de confiança. Així, en un cinema, se situen a les últimes files i a prop del passadís, per si han de sortir corrents en cas de patir una crisi. En estadis avançats, aquests pacients presenten preocupacions hipocondríaques, depressió o abús d’alcohol i tranquil·litzants.
La freqüència de l’agorafòbia s’estima al voltant del 2,5% de la població general, i l’edat d’aparició se situa cap als 30 anys.
En la causa de l’agorafòbia es combinen factors genètics i constitucionals, que expliquen principalment les crisis d’angoixa generadores d’aquesta malaltia, i factors ambientals, que expliquen l’estructuració de les conductes d’evitació a través de condicionaments patològics. A més, quan la persona executa conductes d’evitació es tranquil·litza i disminueix l’ansietat, cosa que l’estimula a continuar-les, de manera que s’estableix un cercle viciós que només pot trencar-se amb el tractament.
Tractament de l’agorafòbia
El tractament més eficaç sol ser mixt. Els antidepressius i, a vegades, els ansiolítics tracten les crisis d’angoixa, i les teràpies psicològiques ajuden a superar les conductes d’evitació agorafòbiques.
Psiquiatra Dra. Neria Morales: Què és l’agorafòbia?
Què és una crisi d’ansietat?
Les crisis d’ansietat, també anomenades crisis d’angoixa o atacs de pànic, consisteixen en una sensació de por intensa acompanyada d’alguns dels següents símptomes: palpitacions, taquicàrdia, sudoració, tremolors, calfreds o sofocacions, sensació d’ofec o manca d’aire, opressió o malestar al pit, sensació de no poder empassar, nàusees o altres molèsties gàstriques, sensació de mareig, sensació d’irrealitat (desrealització), sensació d’estar separat d’un mateix (despersonalització), por de morir, por de perdre el control o de tornar-se boig, sensació de formigueig a les mans o altres parts del cos. La durada no sobrepassa els 15-30 minuts.
Per a més informació consulta l’apartat Tractament de l’Ansietat.
Reserva Cita
Plaça de l’Ajuntament, n 19, València 46002, Espanya